L’altre dia em vaig retrobar, per motius de faena, amb una vella amiga, Maria. Les obligacions, els horaris incompatibles i les ocupacions d’esta vida convencional i precuinada a què ens veiem tots abocats sense remei espaien en el temps les trobades amb amistats que, intento pensar, amb una altra forma de viure es desenvoluparien més fructuoses i regulars. Amb Maria, un cop abordades les habituals preguntes inicials sobre com estem o com va la faena, sempre acabem passant a preguntar-nos pels nostres gats. Els gats tenen alguna cosa que continua fascinant a qui ja està fascinat. “Vaig llegir-ho l’altre dia”, em diu Maria. “Si a tu t’agrada un gat, t’agraden tots els gats. Jo estimo el meu gat i llavors ja estimo també el teu”. I entre els humans aleshores s’estableix una especial camaraderia.
Entre els amants dels gats hi ha la sensació que tots els felins comparteixen una essència única i misteriosa que no tothom és capaç de percebre.
Pocs dies després vaig quedar per prendre un cafè a casa amb una altra amiga, Blanca, que em va ajudar a adoptar al meu gat, ara fa deu anys. Amb ella a vegades succeeix a la inversa: després de les qüestions inicials sobre l’estat dels nostres felins, ens posem a parlar de coses molt més irrellevants com el canvi climàtic, el soroll dels cotxes i de la màquina de la neteja al nostre barri, llibres i lectures recents, art i quadres o exposicions fantàstiques de fotografia que acull ara mateix el Museu de l’Ebre. Amb elles, però, en un sentit o un altre, sempre acabem parlant dels gats. Al final potser són ells, i no nosaltres, els que tenen clar com s’ha de viure: amb independència, curiositat i una elegància que no ens atrevim ni a imitar.
